Classificat com a: Poemes
TU ME QUIERES BLANCA
Alfonsina Storni
Tú me quieres alba,
Me quieres de espumas,
Me quieres de nácar.
Que sea azucena
Sobre todas, casta.
De perfume tenue.
Corola cerrada
Ni un rayo de luna
Filtrado me haya.
Ni una margarita
Se diga mi hermana.
Tú me quieres nívea,
Tú me quieres blanca,
Tú me quieres alba.
Tú que hubiste todas
Las copas a mano,
De frutos y mieles
Los labios morados.
Tú que en el banquete
Cubierto de pámpanos
Dejaste las carnes
Festejando a Baco.
Tú que en los jardines
Negros del Engaño
Vestido de rojo
Corriste al Estrago.
Tú que el esqueleto
Conservas intacto
No sé todavía
Por cuáles milagros,
Me pretendes blanca
(Dios te lo perdone),
Me pretendes casta
(Dios te lo perdone),
¡Me pretendes alba!
Huye hacia los bosques,
Vete a la montaña;
Límpiate la boca;
Vive en las cabañas;
Toca con las manos
La tierra mojada;
Alimenta el cuerpo
Con raíz amarga;
Bebe de las rocas;
Duerme sobre escarcha;
Renueva tejidos
Con salitre y agua;
Habla con los pájaros
Y lévate al alba.
Y cuando las carnes
Te sean tornadas,
Y cuando hayas puesto
En ellas el alma
Que por las alcobas
Se quedó enredada,
Entonces, buen hombre,
Preténdeme blanca,
Preténdeme nívea,
Preténdeme casta.
Classificat com a: Poemes
MASCULINITAT I FEMINITAT
- Per cada dona forta cansada d’aparentar debilitat,
hi ha un home dèbil cansat de semblar fort.
- Per cada dona cansada d’haver d’actuar com una ximple,
hi ha un home aclaparat per haver d’aparentar que ho sap tot.
- Per cada dona cansada d’esser qualificada com a “famella emocional”,
Hi ha un home a que se li ha negat el dret a plorar i ser delicat.
- Per cada dona catalogada com a poc femenina quan competeix,
hi ha un home obligat a competir per tal que no es dubti de la seva masculinitat.
- Per cada dona cansada de ser un objecte sexual,
hi ha un home preocupat per la seva potència sexual.
- Per cada dona que se sent lligada pels seus fills,
hi ha un home a qui se li ha negat el plaer de la paternitat.
- Per cada dona que no ha tingut accés a un treball o a un salari satisfactori,
hi ha un home que ha d’asumir la responsabilitat económica d’un altre ésser humà.
- Per cada dona que desconeix els mecanismes de l’automòbil,
hi ha un home que no ha après els secrets de l’art de cuinar.
-Per cada dona que dóna un pas endavant cap al seu propi lliberament,
hi ha un home que descobreix el camí cap a la llibertat.
Classificat com a: Poemes
ESKAPA, OLVIDA Y REINVENTA TU VIDA
A la mujer, al nacer, le kitan la voz.
Harta de tanto silencio, harta del olvido,
os la traigo hoy, os la canto yo!
Puede ke tú o tú no estés de acuerdo,
pero tranquilo machito, no tienes porké escucharlo,
estás en tu pleno derecho, yo también ejerceré el mío
y digo y pienso lo ke kiero,
akí y ahora, en este momento.
No es tu culpa ni la mía.
a la mujer la hicieron muda,
al hombre sordo,
a mi débil, en apariencia,
a ti fuerte, sea cual sea la circunstancia.
La mujer siempre ha sido la guarra, la zorra, la putilla,
la ke kalienta tu polla…
Pero nunca has pensado ke también ha sido la invisible,
la desaparecida,
la atada de manos y pies,
la de la espada y la pared.
Ni keremos más, ni tampoco menos,
solo ansiamos recuperar la voz.
Tú y yo en el mismo juego.
No entiendo por ké uno es criticado
y el otro alavado.
Por ké tú en un pedestal
y yo pasando vergüenza,
a tu lado?!
Sólo keremos libertad.
Ya no más maltrato,
ni físico, ni psicológico.
No más decirnos puta
si tú eres el primero
ke vendes tu cuerpo y tu mente
a lo ke dice la gente o la tele.
Basta ya de salarios inferiores,
de miradas por encima,
de tipos ke follan
y tías ke sólo calientan.
Basta ya de oscuridad, de rincones,
de falsa apariencia.
Nosotras también keremos llorar,
reír y mojar…
sin ke nadie se de cuenta.
Así pues, no somos tan diferentes.
De destrozarnos ya se encargan las iglesias, los gobiernos.
Para ké echar más leña al fuego?!
Sigamos el juego,
disfrutemos el uno del otro,
no hagamos caso de la historia
y empecemos a vivir la nuestra,
la propia.
Y si después de esto
alguien sigue riendo
es ke no ha entendido nada,
ni lo hará.
Simplemente seguirá siendo
el típico tipo duro
ke se esconde tras su kapa,
kizás tras su mano
ke empuja mi kara hacia el suelo!
El ke pretende hacernos kallar
porké no soporta ke una mujer
sea algo más ke koño o florero.
No soporta ke mostremos el alma,
algo ke él nunca aprenderá porké…
aunke no lo crea…
sigue entre rejas, a ciegas.
Es tan víctima del sistema
ke no encuentra la salida
ESKAPA, OLVIDA Y REINVENTA TU VIDA!
Dona, deslliga’t!
Juntes, sota el mateix paraigües,
entre bassots de prejudicis,
i males mirades,
se saben lliures sumant la seua pell…
Passe el que passe recorda respirar
que em sentiré ningú si un dia em faltes tu.
Juntes, en el mateix paisatge,
a voltes amb desfici,
però sempre amb coratge.
Juntes, amb el mateix llenguatge,
desterren els judicis
i esborren les paraules.
se senten soles entre tanta gent…
Se senten mudes i no els cal la veu…
Passe el que passe recorda caminar,
que el pas no el tinc segur si un dia no vens tu.
Passe el que passe recorda respirar
Passe el que passe recorda caminar,
Passe el que passe recorda respirar
Passe el que passe recorda imaginar
un dia, en el futur,
on siga lliure amb tu.
Classificat com a: Poemes
8 de Març
Amb totes dues mans
alçades a la lluna,
obrim una finestra
en aquest cel tancat.
Hereves de les dones
que cremaren ahir
farem una foguera
amb l’estrall i la por.
Hi acudiran les bruixes
de totes les edats.
Deixaran les escombres
per pastura del foc,
cossis i draps de cuina
el sabó i el blauet,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
Deixarem les escombres
per pastura del foc,
els pots i les cassoles
els fregalls i els bolquers.
I la cendra que resti
no la canviarem
ni per l’or ni pel ferro
per ceptres ni punyals.
Sorgida de la flama
sols tindrem ja la vida
per arma i per escut
a totes les dues mans.
El fum dibuixarà
l’inici de la història
com una heura de joia
entorn al nostre cos
i plourà i farà sol
i dansarem a l’aire
de les noves cançons
que la terra rebrà.
Vindicarem la nit i la paraula DONA.
Llavors creixerà l’arbre
de l’alliberament.
(Maria-Mercè Marçal, dins de Bruixa de dol – 1979)
Classificat com a: Poemes
Mujeres silenciosas,
mujeres silenciadas,
en pie de guerra permanente
al final de túnel,
la libertad robada.
Yo las he visto
levantando barricadas,
esquivando el peligro en las fronteras,
en la posguerra interminable,
dónde hicieran falta.
Os he visto compañeras
en la ciudad desmantelada,
la guerra que perdimos los hombres
vosotras supisteis ganarla,
vosotras supisteis ganarla.
Mujeres silenciosas,
mujeres silenciadas,
en pie de guerra permanente,
al final del túnel la libertad robada.
Yo las he visto en las cárceles condenadas,
en vanguardia de las huelgas,
luchadoras y valientes,
la dignidad muy alta.
Os he visto compañeras
en la ciudad desmantelada,
la guerra que perdimos los hombres
vosotras supisteis ganarla,
vosotras supisteis ganarla.
Mujeres silenciosas,
mujeres silenciadas,
ahora y siempre solidarias,
el futuro es vuestro,
al final del túnel la libertad ganada.
Os he visto compañeras
en la ciudad desmantelada,
la guerra que perdimos los hombres
vosotras supisteis ganarla